Ronaldinho, el gran culpable
Ronaldinho té el privilegi de ser un dels beneïts culpables de la nostra felicitat, almenys, durant un temps determinat
Sempre que les coses van malament busquem culpables, però quasi mai ho fem quan les coses van bé. Ronaldinho té el privilegi de ser un dels beneïts culpables de la nostra felicitat, almenys, durant un temps determinat. És el principal responsable d’haver encès la flama del futbol en molts de nosaltres. El brasiler era màgic amb la pilota, però sobretot per la seva facilitat per generar somriures. Per aixecar un Camp Nou i tot un barcelonisme deprimit després d’una dura entrada al segle XXI. Li podíem cridar «monstruo» a tres pams de distància, sense saber ben bé què significava aquella paraula, que ell responia amb els seus gestos característics: la salutació de surfer i un riure que embriagava. Va ser l’encarregat de donar-nos a conèixer les sensacions d’alegria i decepció. Quan va marxar, una petita part nostra va morir. No per assassinat, encara pitjor: per deixadesa. Es va trobar al cim del món i no va saber què fer després. Com més tard vam poder gaudir del millor futbolista de la història, a vegades vam tenir la temptació d’aparcar la seva figura al calaix de l’oblit. Potser som més de Sant Jordi que no de Sant Valentí, però estimar és un verb que no té data. Si de veritat estimem, l’hem de conjugar sempre. O preservar-lo a la memòria per a quan el vulguem fer servir, com ara. Però una cosa que assimilem amb el pas del temps és que, a vegades, apreciar algú no és tan fàcil com quan ho fem de petits. Amb ‘Dinho’ ho hem après: com se suposa que hem de mantenir intacte el record d’algú que obertament ha votat Jair Bolsonaro i que ha estat a la presó per un passaport fals creat perquè tenia deutes de multes i impostos impagats. Els ídols mai són perfectes per definició, sinó per la nostra imaginació. La seva història no deixa de ser la nostra amb el primer i enorme amor, però també amb el gran desamor.
Per Joan Cebrián (@Motijoan)