EL BARÇA COMPLETA EL SEU LEITMOTIV
El “tornarem” d’Aitana Bonmatí després de perdre a Torí. El “culers, us la devem” d’Alexia Putellas al Gamper. No eren pas missatges en va. Les futbolistes blaugranes, que van sortir amb el cor trencat de la darrera final europea després de caure amb estrèpit, sentien que una afició capaç de mobilitzar desenes de milers d’aficionats pertot Europa mereixia una segona Champions que elles no havien sabut correspondre. El Barça, ara, compleix la promesa guanyant 3-2 la final i li regala la glòria europea als 8.000 barcelonistes desplaçats a Eindhoven.
Ho han tornat a fer però no ho han tingut gens fàcil. La llosa de lesions de genoll com la d’Alexia, la controvertida decisió de no xiular falta a l’acció del segon gol del Wolfsburg o els fantasmes de tornar a decebre en una altra final posaven el neguit al cos de tot el barcelonisme, però un equip que ja és de llegenda estava determinat a sobreposar-se a qualsevol obstacle que se li posés per davant.
Les adversitats es presentaven ben aviat a la gespa d’Eindhoven, amb un Wolfsburg decidit a fer sang en cada error culer. Ewa Pajor, que va fer anar de corcoll Lucy Bronze durant tot el partit, li va pispar la pilota a l’anglesa per marcar el 0-1 amb una fuetada imparable. Per si no era suficient angoixa per una afició blaugrana que romania en silenci, Alexandra Popp va encarregar-se d’intensificar les pulsacions culers amb un 0-2 envoltat de polèmica. La davantera alemanya va arribar a rematar de cap a plaer davant de Paños després d’haver deixat pel camí a Mapi León en una agafada mútua.
Les males notícies arribaven tant al marcador com al terreny de joc, on el Barça no es trobava còmode per desplegar el seu millor joc. Mariona com a davantera centre improvisada va restar més del que va sumar amb una actuació planera i poc profunda que impedia que l’equip s’estirés i condemnava les seves companyes a malviure en pocs metres al mig del camp. Allà, les alemanyes mossegaven en la pressió i minimitzaven la continuïtat del joc culer.
Tot i això, quan el Barça trenava unes quantes passades consecutives i atacava amb ordre, desendreçava amb facilitat la defensa en estàtic del Wolfsburg, que subsistia com podia dins de l’àrea. Paredes, Graham Hansen i Salma van tenir oportunitats a boca de canó per retallar distàncies, però l’encert esperava la segona meitat per aparèixer.
Giráldez podia haver fet entrar algunes jugadores al descans, però va preferir continuar confiant en les titulars, que li van donar tota la raó del món. Patri Guijarro, la consistència en l’excel·lència personificada, va desviar el guió del partit des dels primers instants de la segona part. Dos gols en dos minuts aprofitant que el sector dret d’Aitana i Graham Hansen va produir dues jugades amb tot a favor per marcar. La famosa teoria del dos va cobrar més sentit que mai. Remuntar la final ja no era un acte de fe, s’havia convertit en la realitat més probable.
Les graderies ja prenien un altre color, cada cop amb més somriures esperançadors, com si el 3-2 fos una qüestió de temps. I Rolfö, que amb 29 anys i dues finals perdudes tenia pressa per tastar la seva primera medalla d’or, va marcar el gol de la victòria aprofitant una acció enrevessada entre Mariona i la defensa alemanya. Alexia, que esperava el seu torn a la banda, va celebrar amb la sueca un gol que valia mig títol. L’altre mig títol, poder veure la capitana disputar els últims minuts de la final i acabar aixecant la Champions sota el confeti de les guanyadores. Tant Alexia com les seves companyes tornen a Barcelona amb el sentit del deure intacte, havent completat el seu leitmotiv d’aquesta temporada.