Digues com valores a Gündogan i et diré com ets
L'alemany ajuda a veure quines són les persones que volen cicatritzar les ferides per avançar i les que prefereixen llepar-se-les a costa d’estancar-se
A la saviesa popular de “digues amb quins mitjos centres jugues i et diré com és el teu equip” caldria afegir “digues com valores a Ilkay Gündogan i et diré com ets”. El Futbol Club Barcelona no es troba igual que el 2021, una desgràcia per a molts interessos i interessats, però no invalida que està passant per una etapa complicada. De totes maneres, no tots els clubs del món poden convèncer el capità del vigent campió de la Champions League per assumir el repte de formar part de la recomposició d’una institució igual de dolguda que important per a una nació. Vázquez Montalbán no va definir el Barça com “l’exèrcit desarmat de Catalunya” per amor a l’art o per l’espontaneïtat de la casualitat. El problema d’aquest exèrcit és que segueix massa bé la idiosincràsia catalana: concretament la seva part autodestructiva i fatalista. Per a molts, amb Gündogan tot està malament. Perquè ve a retirar-se, no mostra personalitat sobre la gespa, no és el mateix del Manchester City i només vol gaudir de la platja de Castelldefels, com si fos de l’Algarve. Nou mesos després de la seva arribada, l’alemany és una de les poques figures que s’enfada de veritat (és a dir, amb motius, no cridant més que la resta) perquè l’equip ha perdut contra el Reial Madrid o no ha mostrat personalitat en contextos que així ho exigien. És el mig centre que més ocasions genera a tota Europa, el quart golejador i màxim assistent amb Raphinha. Amb Fermín Suárez, l’únic jugador de la seva zona que no s’ha lesionat aquesta temporada. És cert que, defensivament, és el que menys aporta. Però tenint al cap totes les seves aportacions, és difícil entendre per què no se’l valora amb els mateixos ulls que molts tenen per al canari que cada cop ens costa més veure amb regularitat i l’MVP dels reconeixements irrellevants. “Gündo” és un perfecte per al conjunt culer. Pel que aporta als terrenys de joc, però sobretot per com ajuda a veure quines són les persones que volen cicatritzar les ferides per avançar i les que prefereixen llepar-se-les a costa d’estancar-se.
Per Joan Cebrián (@Motijoan)