Andrés Iniesta i el triomf de la bona gent

L’exblaugrana es retira després de fer-nos creure durant tota la seva carrera que el que passava amb la pilota als seus peus estava a l’abast de tothom

Columna de Joan Cebrián (@Motijoan)

S’ha de ser molt bon jugador perquè un gol a Stamford Bridge a l’últim minut per classificar-te a una final de la Champions League no sigui indiscutiblement el millor moment de la teva carrera. Andrés Iniesta ha posat aquest dimarts punt final a la seva carrera com a futbolista i és inevitable que les llàgrimes facin acte de presència, independentment de si és en major o menor grau. Parlar, escriure o viure a Iniesta és posar-nos davant un mirall per recordar els moments en què vàrem ser etens, com escriuria en Lu Martín. Eufòria al balcó de casa, èxtasi a un bar, incredulitat escoltant l’emissora de qualsevol ràdio. El geni de Fuentealbilla ha sigut una persona a una indústria cada cop més agressiva, un artista que aconseguia que la bellesa importés més que la productivitat -tot i que els seus gestos sempre tenien sentit per fer fluir el joc- i un dels nostres.

L’heroi de Stamford Bridge va silenciar els oients de Blur i senyorets maleducats de Chelsea fent sonar Estopa. No perquè aquell gol sonés a una cançó en concret, sinó perquè Iniesta forma part d’un selecte grup liderat pels germans Muñoz: el de la bona gent que triomfa. Amb el futbolista no només s’ha celebrat la seva virtuositat, també de la seva personalitat humil i tranquil·la, que no irreverent a un vestuari on poden passar tantes coses com és el blaugrana. En cas de no ser protagonista d’aquesta combinació, la seva suplència a la final de Champions de París encara no faria mal en molts casos (un aire bastant portuguès, el de continuar lamentant derrotes posteriorment venjades). Pocs gestos poden fer una descripció tan fidel a la personalitat com el de recordar en ple moment d’ebullició a qui no pot present quan acabes de tocar el cel. 

674 partits disputats, 57 gols i 139 assistències com a jugador del Barça. El futbol avança cada vegada més ràpid cap a una governança tecnòcrata, on el data science guanya cada vegada més pes. A vegades, fins i tot, amb una lleugeresa alarmant per assassinar la cara B d’aquest vinil en forma de dades. Iniesta, en canvi, és tot el contrari: aconsegueix que els números ens la suïn amb més fredor de la que els caracteritzen. Pensar en l’exfutbolista és recordar les passades a Leo Messi, els regats de futbol sala en un petit racó d’un camp nevat a Moscou o el simple fet d’estar envoltat de quatre defenses. Ha conviscut a la mateixa època del millor futbolista de la història i, tot i això, sempre ha aconseguit que tothom -incloent l’astre argentí o altres figures de primeríssim nivell com Neymar Jr, Xavi Hernández o Thierry Henry- tingués més d’un moment per apreciar-lo i reconèixer els seus mèrits. Amb respecte per a la resta de guanyadors de la Pilota d’Or, si Messi és un extraterrestre, potser el geni de Fuentealbilla ha sigut el millor humà que ha jugat a futbol.

I per si la magnitud d’Iniesta no era prou gran, a sobre, és nostre. Format a La Masia, aquella moneda de canvi tan prostituïda en funció de la conveniència. El seu futbol no s’ha entès sense el Barça -molts no admetran que van intentar que deixés de ser culer- i des de la seva sortida el club blaugrana no s’ha entès amb si mateix (tret de l’extraterrestre argentí, que va mantenir en vida el cadàver durant uns últims tres anys). Ara sembla que l’equip torna a aixecar-se i, més enllà de la mà dreta del ja venerat Hansi Flick, ho fa alhora que torna a recuperar per a la causa en Pedri, el jugador “iniestil” del planter. El canari va créixer admirant les imatges i les històries del manxec i, inevitablement, evoca records del passat amb el seu joc. A vegades el millor tribut és mantenir un llegat viu i no deixar que aquesta herència agafi pols a un calaix oblidat. Com la versió original, però, no hi ha res. Encara menys quan és feta a mà.

El millor d’Andrés Iniesta és que ha sigut, és i serà humà. En tot moment ens ha fet creure que el que passava amb la pilota als seus peus estava a l’abast de tothom. Aquest jugador d’1,71 metres d’alçada amb unes entrades al cap més pròpies dels nostres pares ha sigut un democratitzador de l’art. Allunyat del prototip del futbolista “superhome” o de l’intel·lectual aburgesat, aconseguia que la senzillesa d’una croqueta captivés més que no els kilòmetres recorreguts (tot i que també en corria, i molts) o la complexitat sense sentit. No perquè no tingués més recursos tècnics, sinó perquè sempre escollia l’opció correcta en el moment adequat a tres quarts de camp i entre línies a una velocitat que marejava. Un artista que acumulava el talent i les qualitats del geni, sense ser excèntric malgrat aquesta última condició de ser, ja que preferia apropar el seu futbol a tothom. El missatge de la seva obra són totes les nostres mans al cap cada vegada que ens ha sorprès i totes les vegades ha aconseguit que tinguem ganes de tornar a agafar una pilota per jugar al carrer. La puresa que només podem trobar en la bona gent.